INTRODUCCIÓ

El dimecres 11 de desembre els alumnes de 1r de batxillerat artístic de l’institut Celestí Bellera vam anar al Caixaforum de Barcelona a veure dues exposicions, “Caiguda Lliure”, una combinació d’instal·lacions i escultures d’art contemporani, i “Òpera: Passió, Poder i Política”, una exposició mixta que recorria la història de l’òpera a través de 8 exemples de ciutats, èpoques i compositors diferents.

​

HISTÒRIA DE L’EDIFICI

El CaixaForum de Barcelona és un centre cultural on se celebren festivals, exposicions, xerrades i activitats didàctiques gestionat per l’obra social de La Caixa. Està establert en la seva majoria en una antiga fàbrica tèxtil anomenada Casaramona, construïda a principis del s. XX. El propietari de la marca va encarregar la projecció d’un nou edifici a la zona de Montjuïc a l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, un dels més representatius constructors del modernisme català. La fàbrica en la seva funció com a tal va tenir un període de temps extremadament curt: només 7 anys (entre 1913 i 1920) a causa de la bancarrota en la que va caure l’empresa. Al llarg del segle XX va tenir diversos usos, com ara magatzem de l’Exposició Internacional o de la Policia Nacional, però a causa del seu escàs manteniment al llarg de tots aquells anys l’antiga fàbrica es va anar malmetent lentament. La Caixa va adquirir l’edifici a la dècada dels seixanta i entre 1993 i 2002, any de la seva inauguració. La Caixa també ha establert Caixaforums a totes les altres ciutats principals d’Espanya que també son un referent en tremes culturals a les seves zones respectives.

​

CAIGUDA LLIURE

L’exposició de “Caiguda Lliure”, comissionada per Joâo Laia, explica en un panell a l’entrada de l’exposició que aquesta fa servir el concepte de caiguda “com una metàfora del canvi constant en què es troba la societat”. Així doncs, “Caiguda Lliure” utilitza el concepte de caiguda com el fil conductor de l’exposició fent reflexionar al visitant sobre les diferents cares en constant transformació, o decadència, de la societat actual, social i econòmicament, i sobre com hem arribat al punt actual ja que la proposta pren l’abandonament dels acords de Bretton Woods a principis dels setanta i la desmaterialització de l’economia consegüent com a punt de base. En Caiguda Lliure es pretén crear una plataforma de discussió en les diferents maneres d’interpretar les múltiples cares de la societat moderna actual.

L’aspecte interior general de l’exposició constava d’una sola sala amb una petita recambra on s’hi feia una projecció permanent. A l’espai principal les diferents instal·lacions, escultures, projeccions i fotografies estaven distribuïdes al voltant d’un gran laberint en forma de circumferència fet de plàstic semitransparent groc, com una lona gruixuda. Cap dels elements tenia relació amb els altres ni seguien cap línia estètica, ja que van ser creades per diferents artistes en diferents períodes i no tenien la intenció de ser exposades conjuntament.

Aquesta exposició m’ha fet reflexionar molt; de fet aquesta era ni més ni menys el seu objectiu. A través de vàries obres dels artistes més diversos, Laia ha elaborat una complexa i crua crítica a la societat contemporània, a les seves llacunes, als seus errors pendents i els seus fets més transcendentals que ens han portat a la situació social, política i econòmica actual i que es troba en permanent estat de transformació. La disposició de les obres en l’espai així com la seva selecció m’han encantat: aquesta última m’ha semblat molt ben triada, variada i representativa. A més a més, el guia va fer una explicació molt detallada i amena no només de l’obra i l’autor sinó a més amb un context extremadament interessant. M’emporto molt bon record d’aquesta mostra.

 

ANÀLISI

 

​

​

ÒPERA

L’exposició “Òpera: Passió, Poder i Política”, comissionada per Kate Bailey, és un recorregut expositiu dividit en vuit sales que pretén acostar el món de l’òpera i els seus orbitants a nous públics i mostrar-los la riquesa i varietat d’aquest art escènic, així com delectar els que ja en són coneixedors tot i oferint-los un repàs d’algunes de les obres de més qualitat i celebritat del gènere.

En entrar a les vuit sales diferents que conformaven el recorregut, els aspectes comuns en totes les vuit cambres temàtiques eren les parets fosques i càlides amb un munt d’obres d’arts variades a banda i banda, que ajudaven a entendre la situació històrica de l’època; quadres, instruments, partitures i vestimenta original. Paral·lelament a més, a l’entrada del recorregut es proporcionava a cada visitant un joc d’auriculars que reproduïen una ària diferent d’una òpera diferent per a cada sala, ja que cada una d’elles duia el nom d’un moment històric, un compositor i la obra que va treure per a representar en aquell mateix moment. Tots aquests elements aglutinaven l’estètica i unificaven la temàtica del concepte central, prèviament anomenat; l’òpera.

Aquesta exposició, personalment, m’ha semblat fascinant, però he de confessar que d’una manera no del tot esperada. Si bé és cert que em vaig escoltar totes les àries i vaig llegir totes les cartel·les corresponents, seguint el fil històrico-musical de l’exposició, aquestes no van ser en gairebé cap moment el meu focus d’atenció. Jo em vaig veure captivada per tots els objectes històrics, la immensa majoria dels quals originals, que omplien de manera física l’exposició per a complementar alhora la saviesa i la incorporeïtat de la música. Em van fascinar les pintures italianes revolucionàries i modernistes catalanes (Ramon Casas m’encanta), els vestits cortesans i les partitures originals. Tornaria a visitar-la, i definitivament tornaria a reviure les àries de les Noces de Fígaro o Neró i Poppea, però no vull enganyar a ningú; sobretot tornaria per poder admirar sense pressa totes les obres de la resta de belles arts i arts minoritàries que contextualitzaven, complementaven i alleugerien la mostra de la història de l’òpera europea.

 

ANÀLISI

​