INTRODUCCIÓ, HISTÒRIA I FILOSOFIA DEL FESTIVAL

El Panoràmic de Granollers és un festival de cinema i fotografia que per tercer any consecutiu pretén explorar la relació entre aquests dos àmbits i incentivar la recerca de nous llenguatges i narratives audiovisuals. En aquesta tercera edició va estar enfocat en la Lluna, el Cosmos i la conquesta de l’espai, en homenatge al 50è aniversari de l’arribada de l’home a la lluna: i va estar obert dins la seva programació original entre els dies 17 i 20 d’octubre, afectada a posteriori a causa d’una vaga. La seva seu va ser al centre cultural Roca Umbert, Fàbrica d’Arts, a més d’altres espais de Granollers que també van acollir algunes exposicions del festival per primera vegada.

El Panoràmic potencia i incentiva el coneixement i l’expressió a través de la creativitat a persones de totes les edats i encoratja a descobrir noves formes d’expressió audiovisual: aquesta és la seva filosofia. El dia 24 d’octubre, els alumnes de primer de batxillerat de l’Institut Celestí Bellera en vam anar a veure algunes exposicions, tot i que en un marc excepcional, ja que a causa d’una vaga anterior, la visita es va haver d’endarrerir i algunes exposicions i la presència dels seus autors es va veure molt afectada.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

EXPOSICIONS VISITADES

Les exposicions del festival que vam tenir oportunitat de veure (ja que algunes ja no estaven disponibles degut al canvi de data) estaven agrupades en tres edificis del conjunt de Roca Umbert: La Nau Dents de Serra, L’espai d’Arts/La Miranda i La Tèrmica.

 

Dins la Nau Dents de Serra estaven distribuïdes tres exposicions diferents: “Moon Project”, “Le Cose que Si Vedono in Cielo” i “Les Llunes dels Astrònoms”.

Moon Project era un enorme mural doble de fotografies enganxades a la paret, formant dues esferes; la primera agrupava colors foscos i la segona tonalitats clares. A més, totes les imatges, il·lustracions, quadres i cartells exposats estaven d’alguna manera relacionats amb la Lluna. Pretenia representar les dues cares del nostre satèl·lit, a més a més, des d’un punt cultural i mediàtic. Va ser comissariada per Andrés Hispano i Fèlix Pérez-Hita.

Le Cose que Si Vedono in Cielo Era l’exposició més gran de la nau: consistia en una extensa mostra de fotollibres relacionats d’alguna manera amb la Lluna, el seu misticisme, les seves funcions, la seva bellesa. Era un recull que representava la inquietud i la sensibilitat de la societat i la cultura envers al satèl·lit, i relatava com aquesta havia quedat plasmada per l’interès atemporal dels fotògrafs cap a la volta celeste tot i haver tingut extremes dificultats tècniques fins fa relativament poques dècades. L’exposició va ser comissariada per Ilaria Campioli, tot i que en la organització i la recerca i la gràfica i disseny va estar coproduïda entre el Festival Panoràmic i una entitat italiana.

Finalment, Les Llunes dels Astrònoms; Representacions des de 1610 a 1910 era potser la exposició més convencional i estàndard de tot el festival: estava formada sobre tota la llargada, de punta a punta del mur de la Nau i era una línia cronològica des del segle XVII amb Galileu Galilei fins al segle XX amb Maurice Loewy i Pierre Henri Puiseux que il·lustrava amb dibuixos, gravats i impressions el procés de la humanitat en els seus intents per a poder immortalitzar, catalogar i cartografiar el relleu i la verdadera superfície geogràfica de la Lluna: servint-se dels primers telescopis i intentant reproduir-la amb gravats, xilografies, aquarel·les i finalment, fotografies. L’exposició va ser comissariada per Lourdes Delgado.

 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

A l’edifici Espai d’Arts/La Miranda vam poder gaudir de dues exposicions de caire diferent: una exposició fotogràfica convencional, anomenada “The Afronauts”, i la projecció d’un vídeo amb presència del seu creador, “Alucinaje”.

The Afronauts és una exposició fotogràfica basada en un fet real; la història de com la recentment independitzada Zàmbia va intentar fer-se un lloc a la carrera espacial que estava tenint lloc entre els Estats Units i la Unió Soviètica, proclamant que enviaria 12 persones i 10 gats a l’espai. Desafortunadament, el projecte va fracassar i mai es va dur a terme. Cristina de Middel, doncs, va decidir elaborar una col·lecció fotogràfica posant en escena aquest estrambòtic capítol de la història zambiana i carregant-la de sensibilitat i personalitat.

Alucinaje, en canvi, era una projecció d’un curtmetratge de gairebé 5 minuts. Un recopilatori d’imatges de la missió de l’Apollo XI amb textos curts i intercalats directament extrets de fòrums d’internet. El quid del vídeo es basava en la teoria de conspiració que l’home mai va arribar a la Lluna, i que va ser tot una mentida del govern. Així doncs, mentre es succeïen un darrere l’altre fragments de vídeos curts sobre l’Apollo XI l’espectador podia llegir, no sense haver-se d’esforçar per a mantenir el ritme, un munt de comentaris extrets de webs obscures i plenes de faltes exposant les seves “opinions i arguments” per les quals l’increïble fet històric no havia succeït mai. Tant la fugacitat dels comentaris inserits en el curtmetratge com el títol en si mateix (Alucinaje en comptes d’”Alunizaje”) es deuen al trastorn de dislèxia que pateix l’autor, Enric Mauri, el qual va decidir accentuar-lo i ressaltar-lo en aquesta obra seva.

 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

Finalment, a l’espai de la nau La Tèrmica vam poder veure una recopilació d’obres del cèlebre artista Marcel·lí Antúnez agrupades sota el títol Transelenita. Aquesta exposició contenia altres obres, invents i performances seves fetes al llarg de tot el segle XXI, com ara HIPNOTOC, Eskizos (que substituïa a la obra Tàntal) o Selenita (entre d’altres, com per exemple una projecció introductòria a la recopilació o un vídeo independent de la obra de l’artista però amb unes intencions cap als sentiments de l’espectador similars). Tota la seva obra estava pensada per pertorbar i no deixar indiferent a l’espectador, ja que tractava temes tabús d’una manera tant descarada que aquestes adquirien un punt d’humor ridícul. En el cas d’Eskizos, l’individu posava el seu rostre en un dispositiu que n’enregistrava uns quants fotogrames per després projectar-los coronant un cos que corria amunt i avall. A Selenita, per exemple, una performance feta a Nova York, el mateix artista anava destapant pestanyes de lona en un gran dibuix interpretatiu d’un habitant de la Lluna el qual cada cop s’anava fent més i més complex, estrambòtic i explícit. I en el cas d’HIPNOTOC, tal com ens relata el nom si l’analitzem ràpidament, la obra consistia en una pantalla, un micròfon i un “sensor tàctil” que permetien anar canviant els “loops” que es reproduïen: aquests mai deixaven de ser un curt vídeo de l’artista i un altre personatge que s’anava alternat realitzant interaccions que en una primera instància es considerarien de caràcter sexual, però sense cap mena de calidesa, sinó al contrari, plens de tensió. La “gràcia” de la obra es basava en la sensació de disgust i incomoditat de l’espectador, que tot i sentir aquestes desagradables sensacions no podia deixar de mirar del tot.

 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

AUTORS

Marcel·lí Antúnez: Va néixer el 1959. És un dels artistes més reconeguts en quant a l’ús de l’art electrònic, la performance mecànica i l’experimentació escènica en el panorama espanyol i mundial. A la dècada dels 80 va ser cofundador de La Fura dels Baus, una companyia de teatre ara reconeguda internacionalment. Antúnez ha fet exposicions, instal·lacions i performances a museus prestigiosos internacionalment. La seva obra en solitari es basa en instal·lacions interactives i performances en ocasions acompanyades d’autòmats i robots a més d’atrezzo pictòric que il·lustra amb un estil seu molt característic i cridaner. Al Panoràmic va exposar el conjunt d’obres Transelenita”

Cristina de Middel: Va néixer el 1975. És una fotoperiodista i artista premi Nacional de Fotografia 2017. Va estudiar Belles Arts a València i fotoperiodisme a Oklahoma i va treballar amb diferents entitats com a fotoreportera abans de dedicar-se al seu treball personal. Afronauts és el seu treball més reconegut i rellevant. Es va mostrar dins el marc expositiu del Festival Panoràmic. Té una certa influència i reconeixement sobretot a països castellanoparlants tot i la seva curta carrera.

Enric Mauri: Nascut aproximadament a la dècada dels 50. La seva obra és absolutament multidisciplinar i toca àmbits tant diversos com la fotografia, el vídeo, la pintura, la escultura, la performance i la instal·lació. Ha realitzat més d’un centenar d’exposicions per museus de tot el món, incloent el CCCB de Barcelona, el qual els alumnes de batxillerat artístic vam visitar recentment. La obra de Mauri que va ser presentada al Festival Panoràmic va ser el curtmetratge Alucinaje.

Albert Gusi: Codirector del Festival Panoràmic. Nascut el 1970. Fotògraf especialitzat el medi natural i paisatgístic, compagina la seva obra fotogràfica amb la poesia, la performance i el vídeoart.

Joan Fontcuberta: Codirector del Festival Panoràmic. Nascut el 1955. És un artista especialitzat en la fotografia i ha treballat en àmbits com la docència, l’escriptura i la crítica d’art. Organitzador de les Jornades Catalanes de Fotografia i molts altres esdeveniments artístics de caire fotogràfic; també ha exposat en diversos museus de Nord-Amèrica, Europa i Japó, i a museus nacionals com el MNAC o el Museu de Belles Arts de Bilbao. La seva obra es caracteritza per l’ús de retocs informàtics en el tractament de les fotografies i vídeos que treballa i per la seva visió crítica de la història, com podem comprovar amb el curtmetratge que va exposar al Festival Panoràmic “Era Rusa y se Llamaba Laika”, obra que desafortunadament no vam poder veure.

 

​

OPINIÓ PERSONAL

M’emporto una molt bona impressió del festival Panoràmic: tot el conjunt expositiu m’ha semblat molt ben seleccionat i amb una gran riquesa: totes les exposicions m’han semblat extremadament originals i curosament elaborades. La oferta cultural, sumada a tots els workshops, conferències i passes de films en presència dels artistes era realment una oportunitat d’or. La banda negativa va ser la vaga que va obligar a posposar la visita, cosa que va fer que en tornar no hi fossin exactament totes les exposicions ni tinguéssim la presència de dels artistes per a fer una exposició guiada, això realment va treure un punt molt valoritzador a la microresidència.

A més a més, cal que aclareixi que no totes les exposicions em van agradar per igual ni per als mateixos motius. L’exposició de Transelenita, per exemple, em va encisar més per la seva distribució ingeniosa en l’espai de la fàbrica que no pas pel seu contingut. En més o menys mesura, em van agradar molt totes per motius diversos, però les meves favorites de tota la visita que vam fer al festival van ser: “Les Llunes dels Astrònoms”, que em va fascinar per la qualitat prodigiosa dels gravats del segle XVIII-XIX sobre el relleu de la Lluna que s’havien pogut elaborar amb uns telescopis del mateix poder que uns prismàtics senzills actuals, i sobretot, l’exposició de “Moon Project”; em va deixar encantada i em va delectar. La idea general, la manera en com s’havia portat a terme; simplement fer una disposició d’imatges, il·lustracions, cartells, notícies, fotogrames relacionats culturalment amb la Lluna, i exposar-los separats en dos cercles que representaven gràcies a la claredat general de cada imatge el cantó fosc i el cantó clar de Selene, em va semblar una idea brillant i visualment espectacular.