El divendres 8 de novembre els alumnes de batxillerat artístic de l’institut Celestí Bellera vam anar als cinemes Edison de Granollers, on se’ns va passar una sessió comentada de la pel·lícula de Danny Boyle “Yesterday”. Aquest és el seu anàlisi:

 

Director

Danny Boyle

 

Biografia del director  

Nascut l’any 1965 a Anglaterra, és un director i productor de cinema amb una llarga carrera i un bon reconeixement i prestigi internacional. Guanyador d’un Premi Oscar i nominat en dues ocasions més, és conegut per la seva gran versatilitat de gèneres a l’hora de dirigir films. De jove va iniciar una prometedor carrera al món del teatre i va dirigir nombroses sèries televisives abans de llençar-se a fer pel·lícules. Ha treballat amb actors tan reconeguts com Leonardo DiCaprio o Cameron Diaz i algunes de les seves obres més famoses són el film biogràfic “Steve Jobs”, de 2015, “Slumdog Millionaire” de 2008 o “28 Días Después” de 2002.

 

Gènere  

Boyle és reconegut per la seva gran flexibilitat i facilitat a adaptar-se a la filmació de qualsevol gènere: ha tocat el drama, la ciència ficció, el suspens, el terror, la comèdia o fins i tot l’infantil, entre d’altres. La pel·lícula que vam anar a veure és una comèdia romàntica amb elements de ciència-ficció.

 

Corrent cinematogràfica o moviment

Ha sigut difícil trobar informació sobre les corrents cinemàtogràfiques, però he arribat a la conclusió que Yesterday pertanya al moviment de "Free Cinema": una corrent de cinema britànic que pretén, des de mitjans del segle XX, d'oposar-se a la narrativa artificial de la indústria estadounidenca, i per això, tracta temes tant ficticis com quotidians amb un to de realitat i seriesa.

​

​

Format de la pel·lícula 

Argument  

La història ocorre al voltant d’un noi d’uns 30 anys, Jack Malik. Ell és un músic i compositor entusiasta, però mai no ha aconseguit trobar l’èxit. Ningú li troba la gràcia a les seves composicions i treballa en un magatzem majorista.

El nus del film comença quan Malik, per casualitat, té un accident de trànsit al mateix instant en el que hi ha un curt tall d'electricitat a escala mundial. Quan el corrent torna, i ell desperta a l'hospital, s'adona quan canta les seves cançons que ningú sap qui son els Beatles. Comença llavors a escriure, practicar i recopilar frenèticament totes les melodies i lletres que pot recordar i les enregistra, aconseguint atraure l'atenció de diverses discografies, programes i autors d'èxit. Després de conèixer al cantautor Ed Sheeran, interpretat per ell mateix, en Jack l'acompanya a fer de teloner en un dels seus concerts a Rússia, i allà coneix a una manager nord-americana que li proposa d'enregistrar un disc. Ell aprofita per catapultar la seva fama i al mateix temps poder donar a conèixer de nou les cançons que va compondre el quartet de Liverpool, però mentrestant, un munt de coses se li giren en contra: la indústria musical li és contraproduent en la producció de les cançons, la seva amiga i antiga mànager Ellie li confessa que n'està enamorada i a més Malik descobreix que no és la única persona de la Terra que recorda els Beatles. Finalment, Jack Malik decideix renunciar a la fama, i donar crèdit públicament a la banda dels Beatles, tot i que és conscient que ningú els recorda. Publica les cançons de manera lliure i gratuïta online i finalment aconsegueix tornar a la normalitat, tot i que aquest cop amb Ellie com a parella i no com a mànager.

 

Recursos visuals 

Des del punt de vista més visual, la pel·lícula té una estètica acolorida i cridanera: 

​

Està basada en un intel·ligent joc de plans generals combinats amb plans mitjos quan enfoquen als personatges conversant, o bé desplaçant-se o a l’escenari. 

 

El moviment de la càmera acompanya sempre el caràcter de la situació; quieta en escenes lentes, i amb unes trencadores però subtils inclinacions diagonals en moments de més acció, tensió o importància en la història. Cal destacar també els moviments agitats i bruscs que produeixen quan la càmera segueix a un personatge corrent.

La posada en escena es serveix durant gairebé tot el film de localitzacions reals i pocs decorats. Les cases, els paisatges, les platges i els carrers són localitzacions reals que es troben al sud d’Anglaterra i a Liverpool. Sí que hi han algunes escenes que són decorats, com ara l’estudi de música de Los Angeles o el pub del concert a Rússia, i d’altres que se serveixen d’efectes especials, com les escenes dels concerts multitudinaris. 

 

El repartiment de papers estava compost per actors majoritàriament britànics i estatunidencs. Els papers principals estaven repartits amb Himesh Patel com a Jack Malik, Lily James com a Ellie Appleton, Kate Mc Kinnon com a Debra Hammer, Joel Fry com a Rocky i ed Sheeran en el seu mateix personatge fictici.

 

La continuïtat de la pel·lícula transcorre, al principi de tot i durant la major part de la pel·lícula, amb una continuïtat a ritme de dies. Excepte algunes escenes concretes com la del viatge a Liverpool, que té una continuïtat d’hores o gairebé a temps real, tota la pel·lícula mantindrà aquest ritme fins al final de tot, on se’ns és presentada una espècie d’epíleg de la vida que Jack aconsegueix i que té espais temporals més extensos i indefinits.

 

Cinematogràficament tots els personatges i objectes gaudeixen d’una continuïtat adequada en la majoria de casos, excepte en alguna escena concreta (per exemple, quan li regalen una guitarra nova després de l’accident, Jack l’obre per primer cop i sense provar-la ni afinar-la, es posa a tocar una cançó i la guitarra està llesta i afinada).

 

L’escenografia està treballada i detallada: com en moltes produccions mainstream, els decorats estan curosament preparats amb generositat de pressupost i amb persones especialitzades a dissenyar-los i construir-los. El local on passen part de la nit després del concert a Moscou, així com els escenaris dels concerts i la escena de John Lennon entre d’altres tenen una gran qualitat estètica. 

 

Els recursos visuals, i més específicament els efectes especials de post-producció juguen un rol molt important en el film, ja que s’utilitzen en l’escena post concert a Moscou quan la popularitat de Jack puja a les xarxes i també quan Jack i Rocky fan una curta estada a Liverpool per visitar els llocs emblemàtics de les cançons del Beatles. En la primera hi han efectes fets per GCI superposats a la imatge per a representar cors i “likes”, en la segons tot son mots de llocs importants a la ciutat per a saber on es troben els protagonistes. La segona ocasió és la que em sembla més important, perquè a causa del seu llançament internacional, la majoria d’espectadors no coneixen els indrets de Liverpool.

La banda sonora està integrada, llògicament, per algunes de les cançons més importants dels Beatles i també per Ed Sheeran, el qual va compondre algun material per a la pel·lícula. Solament la obtenció dels drets de totes les cançons dels escarabats va costar aproximadament 10 milions de dòlars. 

 

Referent al llenguatge, un cop més, a causa de la seva destinació mainstream i adaptada per a un gran públic, el llenguatge i el vocabulari són moderats. Les expressions son en majoria iròniques i amb poca quantitat de paraulotes, tot i que l’expressió a través del llenguatge no verbal i el to de veu no està moderat ni exagerat sinó perfectament ajustat a la realitat.

 

A la llum també se li dona un rol poc reconegut; està tan ben fet, que no crida l’atenció (a excepció del moment on Jack es troba enregistrant el seu àlbum a EUA, moment en el qual les llums són de cridaners tons verds i vermells). En la immensa majoria dels casos la llum ajuda a crear l’ambient apropiat que reflecteix l’emoció de l’escena i aquest cas no n’és una excepció. La tria de poca llum o molta llum aporta, depenent de l’escena, alegria, por, sensibilitat, amor o desesperació; per exemple, el dia gris de visita a Liverpool.

En l’àmbit del color diré el mateix. En general, la pel·lícula té uns tons radiants i brillants que la fan alegre però també se sap mesurar, aplicant unes paletes i gammes de color molt adients a l’ocasió: per exemple, el conjunt de beix, blau i verd pastel i marítim del tall de John Lennon, o la llum groguenca, vermellosa i estil “neó” del pub rus a Moscou.

 

Per últim, el vestuari: Aquest és durant tot el film ordinari i sense cap bogeria, però al mateix temps, posseeix una funció molt útil per a l’espectador, ja que la manera de vestir de cada persona diu molt sobre la seva personalitat i així ens podem fer una idea de com son en el primer minut de la pel·lícula. Per exemple, en Rocky vesteix sempre amb poca gràcia, dedicació ni vergonya: sol portar camises de tirants o dessuadores.

 

​

Tria un personatge i fes la descripció  

Ellie Appleton: co-protagonista. Interpretada per l'actriu Lily James, Ellie és una important peça de la història. Comença el relat com a amiga de tota la vida de Jack, que porta amunt i avall en cotxe, i que intenta trobar-li shows i concerts per fer. Ellie porta tot aquest temps enamorada d’ell però no sap com dir-li, i per això li fa tots aquests favors. Quan la fama d'en Jack comença a pujar pels núvols, ella veu com es distancien i intenta oblidar-se’n, però és una relació que no encaixa bé a ulls de l’espectador.

Físicament, Ellie Appleton és d’una alçada i constitució normal, prima. Té els ulls marrons i els cabells, arrissats, del mateix to. El seu somriure és càlid i sol portar vestits o peces de roba de colors alegres o estampats. Psicològicament, és encantadora; riallera, voluntària, empàtica i intel·ligent, tot i que en la meva opinió, li falta rigidesa, serenitat. Crec que no gestiona bé les situacions per ser massa fleuma i passiva i això a la fi se li gira en contra sempre. 

 

Tria una escena per explicar-la 

He triat l’escena del post-concert a Rússia, quan en Jack, en Rocky, l’Ed i més membres del staff i Vips estan en un bar exclusiu passant una estona calmada després del concert. 

L’entorn té un aire calmat, relaxat; tot i que les llums son de neó i cridaneres, no hi ha cap rastre de diversió frenètica a l’ambient. És un local d’aspecte modern, adaptat a una decoració obsoleta que li dona un aspecte general vintage. A les parets hi ha murals de caire retro i temàtica comunista (un altre tòpic mainstream per a accentuar i fer més comprensible l’escena). Al fons hi ha una barra de còctels i diversos sofàs i cadires concordants a l’ambient on la gent de l’equip, els teloners, els convidats, els artistes i un munt de persones més relacionades amb la música del concert que acaba de donar Ed Sheeran seu i passa la vetllada abans d’anar a dormir i marxar demà cap al següent estadi. En Jack i en Rocky seuen junts en un dels sofàs, acompanyats de més gent amb la que xerren. De sobte, l’Ed s’aixeca i proposa un joc, mogut per l’admiració que sent cap a les composicions d'en Jack. Diu que vol sortir a una sala separada i en Jack a una altra, que cadascú estigui 10 minuts sol i separat component una melodia i que tornin, a veure amb què és capaç de sorprendre a tothom. Llògicament, en Jack assaja una cançó dels Beatles, que deixa impressionat l’Ed i la resta d’assistents. Quan tothom està marxant, se li acosta una dona d’aspecte poderós, que se li presenta com a mànager de l’Ed. Li explica que la seva música la deixa fascinada i que en ell veu un filó d’or d’èxit; i li proposa de reunir-se amb ella a Los Angeles al cap d’uns pocs dies. Jack accepta, encara assegut al piano on acaba d’interpretar la peça que ha deixat bocabadat a Sheeran, i l’escena acaba aquí.